La Girona d'en Pla

Josep Pla (Palafrugell 8 de març de 1897 – Llofriu 23 d’abril de 1981), escriptor i periodista, està considerat un dels grans referents de la literatura catalana de tots els temps. La seva obra, original i extensa, abasta de forma gairebé ininterrompuda sis dècades i més de 30.000 pàgines que són les que aplega la seva Obra Completa (47 volums) amb una prosa exquisida, clara, precisa i sòbria, on es recrea en la descripció del seu entorn més proper.

Pla continua essent un dels autors més llegits de la literatura catalana i ha estat considerat unànimement com el prosista més important del segle XX. “Girona, un llibre de records”, forma part d’aquest conjunt d’obra literària i esdevé un exemple clar de la seva prosa, en aquest cas al servei d’una extraordinària peça memorialística de joventut, explicant i analitzant amb passió il·lusionada la ciutat que descobria per primera vegada.

Als tretze anys Josep Pla va sortir de Palafrugell amb un carruatge i va arribar a la ciutat de Girona que el deixà impressionat. Les seves vivències i els seus records els deixà escrits l’any 1952 en un magnífic volum que encara és avui llibre de lectura recomanada per a tot aquell que vulguin conèixer la ciutat de la mà d’un dels escriptors més notables que ha donat el país.

Els textos i les fotografies que hem triat per aquesta Guia poden ajudar al visitant a penetrar en aquella Girona de principis del segle passat que Pla va descriure magistralment en el seu llibre “Girona. Un llibre de records”.

Les 7 descripcions més importants de Josep Pla

1. Palau del Vescomptat

El Palau del Vescomtat té un arc ample i meravellós que travessàvem a peu pla deixant a la dreta l’esglaonada lluent i daurada – amb una mica d’herba en el junt de les pedres – sobre la qual hi ha emplaçada l’església del Seminari. A la façana d’aquesta església hi ha un gran relleu en pedra que representa sant Martí muntant a cavall tallant la capa a un pobre que està arraulit a les potes de l’animal.

2. Plaça del Vi

La plaça del Vi és una plaça rectangular divinament proporcionada, amb arcades a la dreta i a l’esquerra i al final del carrer de Ciutadans. Davant d’aquests arcades enteníem que ens trobàvem cara a cara amb el Magnus Opus del nostre avantpassat, que la nostra tradició es remuntava a les corbes d’aquests carrers estrets, que Girona era la capital de la nostra humanitat i dels nostres màxims maneres naturals. Quan les vam veure ens vam enganxar als nostres pensaments i instintivament vam anar a tocar les pedres de les arcades i vam col·locar l’esquena a les gruixudes columnes lleugerament corbes que les recolzaven. Per no oblidar que la forma de l’esquena coincidí amb la corba de la columna, i aquesta perfecta concordança ens va fer pensar que més tard, a la porta de la mort, els nostres cossos també cabrien en aquesta terra hospitalària clement.

3. Pont de Pedra

Amb això apareixia el panorama del Pont de Pedra, coronat pel fortí anacrònic d’Alfons XII, que emergia de sobre les cases. Recolzats a l’ampit del pont, miràvem absorts el campanar de la Catedral, ple de majestat, el campanar de Sant Feliu, d’una humilitat orgullosa i llunyana, les cases de Girona penjades sobre les aigües tèrboles de l’Onyar.

4. Carrer Nou

Enfilàvem de seguida el carrer Nou. Ens encantàvem davant dels aparadors, ens feia un cert efecte la rastellera de balcons, les cases altes, vèiem alguna senyora embarretada, senyors i joves amb el barret, el coll i la corbata. Teníem la sensació de trobar-nos en un món important.

5. Rambla de la LLibertat

De la plaça del Vi, pel carrer d’Abeuradors, anàvem a la plaça de les Cols (avui Rambla de la Llibertat) que és on es fa el mercat d’animals casolans. Abans d’arribar-hi ja sentíem el sorollet de la palla dels cabassos, coves i cistells de l’aviram. Sota els arbres escanyolits, tot el sòl n’era ple i es veia fins a l’Argenteria una llarga sèrie de parades. Entre les gallines, els pollastres, les oques, els ànecs, els conills i els ous es feia una samfaina delirant de pagesos, pageses, pollers, badocs, forasters, minyones, gironins i passavolants.

6. Les Voltes d’en Rosés

Les voltes d’en Rosés no són pas tan velles com les de la plaça de les Cols i de la plaça del Vi. Són també d’un gust més pobre i més arrilat i les cases del voltant no semblen pas fetes de tants bons materials. Algunes cases d’aquestes tenen herbes a les cornises i a les parets, clapes de molsa i riells equívocs d’humitat. Els sostres de les voltes no són pas arquejats, sinó que tenen cairats emblanquinats recoberts d’una capa de pols i de nius de teranyines. De vegades es veu en algun racó com es balanceja una aranya. Les columnes extremes són mantingudes per contraforts pesats.

7. Els teulats de Girona

Els teulats de Girona tenen una riquesa de color única. Sobre un to general d’ocre esvaït, d’albercocs madurs, de grisos platejats, de menudes molses i vegetacions criptogàmiques roges, verdoses, daurades, s’hi encavalca la fantasia humana dels terrats oberts o arquejats, la gràcia estrambòtica, grotesca, de les xemeneies, els campanars de les esglésies i dels convents, el blanc de bugada de la roba posada a assecar, els petits tous d’arbres dels jardins reclosos, les acusades, sinuoses incisions de carrers i places, les estranyes baluernes dels colomistes, els galliners de terrat, els extravagants capricis arquitectònics que rematen les cases.